Mercè Rodoreda

tenia un neguit que no em deixava viure.

En Quimet m’havia dit que ens trobaríem a dos quarts de quatre i no va venir fins a dos quarts de cinc

I quan pensava que havia renyit amb en Pere sentia una pe­na per dintre i la pena em feia adonar que havia fet una mala acció.

però la vida, perquè sigui vida, s’ha de viure a poc a poc

I jo no em podia treure la Maria del cap. Si fregava, pensava: la Maria ho deu fer més bé que no pas jo. Si rentava els plats, pensava: la Maria els deu deixar més nets.

jo no podia estar amb les mans plegades i un dia em vaig decidir a buscar feina per treballar només els dematins.

I si parlo tant de la casa és perquè encara la veig com un trencaclosques, amb les veus d’ells que, quan em cridaven, no sabia mai d’on venien

, tot anant-hi, els carrers, que eren com sempre, em semblaven estrets.

, tot anant-hi, els carrers, que eren com sempre, em semblaven estrets.

quan vaig traves­sar el carrer Gran, de poc que vaig a parar a sota d’un tram­via, però no sé quin àngel em va salvar d’aquell perill.